_______________________________
En aquesta recensió crítica, tractarem el tema de les funcions socials de l’Escola, descrit per Mariano Fernández Enguita en el seu article l’Escola a examen.
En el text, l’autor defineix l’escola com una institució multifuncional que desenvolupa diversos comesos relacionats amb el sistema social. És aquest conjunt de funcions, que van molt més enllà del simple adoctrinament, el que defineix, segons el meu parer, l’escola, un centre on els membres més joves de la societat aprenen, no només un seguit de coneixements que es consideren “necessaris”, sino també un conjunt de característiques de caire moral que permetran a l’infant o jove integrar-se adequadament en aquesta societat. És aquest el paper més important que desenvolupa l’escola i el més gran repte per un docent: ensenyar a l’alumnat a ser persona a la vegada que aquest assimila conceptes.
Encara que Enguita explica extensament varies funcions de l’Escola, jo només em centraré en una, la de formació de ciutadans. L’objectiu d’aquest treball és, a part d’explicar què entén l’autor per formació de ciutadans, argumentar en contra o a favor de certs aspectes tractats en aquest determinat punt de l’article.
L’escola ha d’anar més enllà del simple adoctrinament, tot docent ha de pensar que està formant infants i joves que, en un futur més o menys llunyà, conformaran la nostra societat. Per tant, s’hauria de fomentar l’educació de persones crítiques, capaces de pensar per si soles i de tolerar altres punts de vista. Encara que Enguita està d’acord amb aquest punt, diferim en un aspecte, el de l’escola privada/concertada com a centre d’adoctrinament. L’autor explica que en aquest tipus de centres s’anteposa el dret dels pares a elegir el tipus d’ensenyament que rebran els seus fills a una ensenyança que no sigui simple instrucció. Segons la meva experiència de quinze anys com alumna en un col·legi de tipus concertat i religiós, les paraules d’Enguita són extremadament generalitzadores, almenys en el cas d’Espanya. En aquest col·legi en particular, fomenten l’esperit crític i argumentari tan en infants com en joves.
L’Estat és qui controla tots els temes relacionats amb l’àmbit educacional. Per tant, en les escoles tenen un bon recurs per aconseguir consens al seu voltant. És per això que tots els règims polítics, sigui quina sigui la seva naturalesa, es serveixen de l’escola com a mètode d’inculcació d’ideologies. La prova més evident d’aquesta última afirmació és la nova llei d’educació que s’aplica amb cada canvi de govern. No seria millor arribar a un consens entre partits polítics pel que fa a l’Educació? Perquè canviar tan sovint de llei afectarà a l’alumnat i, per definició, acabarà afectant a la societat. Aconseguir un acord entre partits d’ideologies oposades pot ser difícil, però segur que no és impossible. Un clar exemple d’això és la LEC (Llei d’Educació de Catalunya), aprovada l’any 2009.
Si ens fixem, l’Escola és una reproducció en miniatura de la societat. Té els seus òrgans de govern (Consell Escolar, AMPA...) amb representants de tots els implicats en la vida escolar (alumnes, professors i pares). A més, els centres docents no tracten només a l’alumnat com a individus sino què també com a grup, tal i com succeeix en la societat. Enguita critica durament els òrgans escolar, al·legant que atorguen majoria absoluta als professors, discriminant tant a alumnes com a pares. Encara que estic completament d’acord amb que caldria incrementar el nombre de representants d’aquests dos grups minoritaris, m’agradaria explicar el problema amb què ens trobaríem si igualéssim els tres estrats. Cada grup té les seves necessitats particulars que probablement no concorden amb les dels altres. Això equipararia a nombroses i llargues reunions, que haurien d’estar programades en horari extraescolar, per arribar a un consens. I, actualment, qui disposa del temps necessari per estar disposat a realitzar adequadament la funció de representant? L’alumnat ha d’estudiar, la majoria d’horaris laborals dels pares/mares no concorden amb l’escolar i tot professor, per a ser un bon docent, hauria de realitzar un programa de formació contínua que, òbviament, a d’estar planificat fora del seu horari laboral.
A més, l’autor també afirma que la participació de l’alumnat i pares no s’estén a tots els aspectes de la vida escolar. Estic totalment d’acord amb aquesta crítica, ja que en tot centre docent hi ha eleccions que no es sotmeten a votació, com ara l’elecció del material didàctic. No haurien de poder opinar tant els pares com els alumnes?
Un dels altres aspectes que comparteixen l’escola i la societat és la delegació del poder i la idea de “democràcia”. Tots els estudiants hem tingut (i, potser, encara tenim) un delegat/da que representa la classe i que exerceix de portaveu. Aquest representant és sempre elegit “democràticament”, mitjançant unes votacions. En molts centres també s’arriba a un consens entre el professor i l’alumnat pel que fa a dates d’examen, d’entrega de treballs... Tot això afavoreix a la futura inclusió en la societat, en què els membres d’aquesta hauran d’aprendre a delegar i a participar, votant al candidat que et sembli més idoni per representar-te.
Després del que s’acaba d’exposar, crec que podem arribar a una sèrie de conclusions. La primera, i potser més important, és que l’escola no s’ha d’encarregar només de transmetre coneixements d’àmbits diversos, sino què també ha d’ensenyar a l’alumnat un conjunt de valors morals que els facin persones capaces d’integrar-se en la seva societat i, si escau, d’adaptar-se a altres cultures. La segona, que és inevitable que l’Estat interfereixi a nivell escolar, inculcant la seva ideologia. Com molt bé diu Enguita, “el que distingeix o tendeix a distingir un règim polític democràtic d’un altre no democràtic és que, encara que els dos recorren a formes directes i indirectes de inculcació ideològica, el segon no tolera més que la inculcació d’una ideologia política i tracta d’aconseguir-la mitjançant qualsevol medi, mentre que el primer restringeix els medis i tolera l’expressió d’altres ideologies o, el que és el mateix, permet el pluralisme a través de la llibertat d’expressió dels docents.” Per tant, l’escola sempre tindrà una vessant política, ja sigui per les pròpies inculcacions de l’Estat o per la ideologia dels docents del centre. I la tercera i, segons el meu parer, més interessant, és la microestructura social que pren l’escola, amb els seus diversos òrgans de govern, la iniciativa de què els alumnes participin i a l’hora aprenguin a delegar el poder. Tot això, tots aquests valors que l’escola inculca, a vegades involuntàriament, transcendeixen de la simple educació formal a la informal, tradicionalment relegada a l’àmbit més quotidià.
No hay comentarios:
Publicar un comentario